••• L’enseignement du catalan dans l’académie de Montpellier
• Le catalan langue vivante
• Cartes de l’enseignement
• Filières bilingues
••• Examens et concours
• Collège
• Lycée
• Université
• I.U.F.M.
• C.R.P.E.
• C.A.P.E.S.
|
Pôle de Ressources pour l’Enseignement du Catalan
|
••• Animation
• Animation académique
• Projets 1er et 2nd degré
• Pôle de ressources
• Escola d’estiu
••• Ressources pédagogiques
• Editions CRDP
• Documentation
• Annexes Anthologie
• Dossiers pédagogiques
••• Partenaires
Vos projets, vos initiatives
|
Petite anthologie des littératures occitane et catalane
Antoni Morell, Sancta Barbara
Sancta Barbara
–Santa Barbara
–Ora pro nobis– cridà el cor més fort que mai, perquè la Santa era el remei indicat contra la tempesta i contra el llamp.
|
Sancta Barbara
–Sancta Barbara
–Ora pro nobis– cria le chœur plus fort que jamais, parce que cette sainte était le remède tout indiqué contre la tempête et contre la foudre. |
El padrí, quan les jaculatòries i els resos de les dones ja no feien efecte, es calçava uns esclops, es cobria el cap amb una saca, en forma de caputxa, prenia el ganivet del pa, llarg, amb un petit senyal al mànec que portava l’anagrama de la família, sortia al corral i allí, brandant la ganiveta, traçava creus i més creus, orientant-se als quatre punts cardinals. “Ell” s’ho aguaitava des de l’eixidor participant activament del ritu que el padrí iniciava un cop i un altre cop. En plena tempesta, el padrí desapareixia de la seva visió, amagat darrere de l’espessa cortina d’aigua, i tornava a aparèixer després, clavant ganivetades al buit. Quan el terrabastall atmosfèric anava acompanyat de pedra, les dones, a la cuina, començaven a gemegar; el padrí aleshores, llançava, més i més emprenyat, ganivetades jurant i perjurant sobre el cap dels sants i de les santes. Si els conjurs no tenien èxit, una dura sensació planava sobre la casa i sobre les altres cases de tota la vila : el tabac, les trumfes, la collita…Un any dolent, sense esperança i, això volia dir més deutes i estar a les mans del cacic, novament : “No et preocupis, Valentí, ja saps que a casa sempre us hem apreciat, et puc fiar. I si per cas, al desembre, quan hi hagi eleccions ja et vindré a veure;” Era una mena de salmòdia que passava de casa a casa, de cuina a cuina, de taverna a taverna, de corral a corral…
I ara… Ara anava agonitzant lentament, com si la vida es resistís a deixar aquell sac d’ossos. De jove, no. De jove havia estat un mascle magnífic, enveja dels altres fadrins de la vila i objecte desitjat per les femelles del poble que se’l miraven de reüll quan, tot tibat, passava fatxenda pels carrerons del poble. Les dones, allí tenien poques ocasions de calmar el seu instint. El marit, ja se sap, de Nadal a Pasqua i per la Festa Major, molt sovint amb un got de més que els convertia en bèsties salvatges.
|
Le grand-père, quand les oraisons jaculatoires et les prières des femmes étaient sans effet, chassait des sabots, se couvrait la tête d’un sac, en forme de capuche, il prenait le couteau du pain, long, avec une petite marque sur le manche qui portait le monogramme de la famille, il sortait dans la cour et là, brandissant le couteau, il traçait des croix et encore des croix, en direction des quatre points cardinaux. « Lui » regardait ça depuis le balcon, en prenant une part active au rituel que son grand-père recommençait une fois, et encore une autre. En plein orage, le grand-père disparaissait à ses yeux, caché derrière l’épais rideau de pluie, puis il réapparaissait, lardant de coups de couteau le vide. Quand le cataclysme atmosphérique s’accompagnait de grêle, les femmes, à la cuisine, se mettaient à geindre, le grand-père alors, de plus en plus furieux, distribuait les coups de couteau, en jurant et se parjurant, par dessus la tête des saints e des saintes. Si les conjurations n’avaient pas de succès, une dure sensation planait sur la maison et sur les autres maisons de la bourgade : le tabac, les pommes de terre, la récolte… Une mauvaise année, sans espoir, ça voulait dire encore plus de dettes et être à la merci du cacique, à nouveau : « Ne t’en fais pas Valenti, tu sais que chez nous on vous a toujours appréciés, je peux te faire crédit. Et si ça se trouve, en décembre, pour les élections je viendrai te voir. » C’était comme une psalmodie qui passait de maison en maison, de cuisine en cuisine, de taverne en taverne, de cour en cour…
Et maintenant… Maintenant il agonisait lentement, comme si la vie refusait d’abandonner ce sac d’os. Jeune, non. Jeune, ç’avait été un magnifique mâle, envié par les autres jeunes hommes de la bourgade et objet convoité par les femelles, qui le regardaient en dessous quand il passait tout fier dans les ruelles du village. Les femmes, là-bas, elles avaient bien peu d’occasion de calmer leur instinct. Le mari, on le sait, de Noël à Pâques et pour la fête patronale, souvent d’ailleurs avec un verre dans le nez qui les muait en bêtes sauvages. |
La cambra era a la fi d’una escala dreta, estreta i molt curta de sostre. Més d’un s’havia esberlat mitja closca pujant i baixant. Semblava una llarga corrua d’abelles: els veïns contínuament demanaven per ell. Moltes dones acudien, silencioses, per a acomiadar l’objecte desitjat i mai aconseguit. “Encara no?” preguntaven a la Tàrsila que, ella sí, l’havia tingut entre els seus braços. L’única. “Encara no”, responia.
|
La chambre était en haut d’un escalier raide, étroit et bas de plafond. Plus d’un s’y était ouvert le crâne en montant ou descendant. On aurait dit un long défilé d’abeilles, les voisins demandaient de ses nouvelles. Beaucoup de femmes accouraient, silencieuses, pour un dernier adieu à l’objet désiré mais jamais obtenu. « Pas encore? » demandaient-elles à Tarsila qui, elle, l’avait tenu entre ses bras. La seule. « Pas encore », répondait-elle. |
[…] El metge havia dit que calia esperar, que era qüestió de dies, que no podia durar molt. Els gossos de la vila, de bon matí, havien començat la seva lletania de mort, udols llargs, parsimoniosos. Al poble, tothom havia començat a treure els vestits de l’armari. Preparaven les planxes de ferro, les esclafaven a foc lent i anaven allisant les peces de roba. Començaven a rememorar els més vells, altres històries, “Te’n recordes de quan morí l’Ermengol?”, “Saps què va passar amb el gos de cal Francesc quan la néta morí de part?” […] L’enterramorts es preparava. El campaner endreçava l’església, el capellà treia els ornaments de difunts, els petits de la família eren portats a altres cases per no presenciar tot el desfici que la mort, quan arriba, comporta per a la família. El fuster era avisat que ja podia preparar la caixa, que havia de ser més llarga, que no hi cabria.
|
Le docteur avait dit qu’il fallait attendre, que c’était une question de jours, qu’il n’irait pas loin. Les chiens de la bourgade, de bon matin, avaient entonné leur litanie de mort, des aboiements longs, parcimonieux. Au village, tout le monde avait commencé à enlever les habits de l’armoire. On préparait les fers à repasser, on les chauffait à feu doux et on lissait chaque vêtement. Les plus vieux se remémoraient d’autres histoires. « Tu te souviens quand Ermengol est mort ? », « Tu sais ce qui s’est passé avec le chien de chez Francis, quand sa petite-fille est morte en couches? ». Le croque-morts se préparait. Le bedeau faisait du rangement à l’église, le curé sortait les ornements des défunts, on portait les enfants dans d’autres maisons pour les mettre à l’abri des tracas que l’arrivée de la mort cause dans une famille, le menuisier était averti qu’il pouvait préparer le cercueil, il le faudrait plus long, sinon il n’y contiendrait pas. |
[…] El padrí Valentí també havia participat en aquestes cerimònies mortuòries, familiars i casolanes, i ara, ell era el protagonista.
|
Grand-père Valentin aussi avait participé à ces cérémonies mortuaires familières et familiales, et maintenant, c’était lui le personnage important. |
| Antoni Morell , Set lletanies de mort, editorial Laia, Barcelona, 1981. |
Traduction: Miquela Valls. |
Références bibliographiques :
Antoni MORELL (1941), Set lletanies de mort (1981) editorial Laia, Barcelona 1981. Col. Les eines n°73.
Antoni Morell, Boris I, rei d’Andorra, Edicions de la Magrana, col. Les ales esteses, Barcelona, 1984.
Antoni Morell, La neu adversa, Proa Columna, Barcelona, 1999.
• retour
|