« De nit, havent sopat, tornàvem a rodolar per l’herba. Estirats de cara al cel, sentíem als garrons, a les mans i al clatell aquella flonja frescor que queia de la celístia. Deixàvem que els ulls s’amaressin de la profunditat del firmament i d’aquella mica de claror que pampalluguejava amb delicadesa, i miràvem d’endevinar els límits d’aquell món tan estrany que s’amagava del sol. La lluna feia tot d’ombres sobre el camí de Sant Jaume : arbres, segur, com tants se’n troben al llarg dels camins. No ens sabíem avenir que aquell camí no anés enlloc. Travessava el cel de dret, com algú que sap on va i, quan la negror de la muntanya l’aturava, nosaltres encara el seguíem una bona estona, fins a estranys països, tot al llarg d’aquell polsim de lluna.
Tot respirava i els grills cantaven, amagats a l’ombra de l’herba on els vèiem, si aclucàvem els ulls, i, quan sentíem el seu cor tremolós que acompanyava el silenci de la nit, ja sabíem que, igual que la gent que seu a la porta de casa, els grills, asseguts davant del cau, eren a prendre la fresca tot mirant els estels.
És al peu d’una tija que es bada el cau dels grills. S’enfonsava a poc a poc sota terra. Sabíem com s’ha de fer per haver-los. Amb una palleta furgàvem al fons del cau, amagats a l’herba, sobre la porta. El grill pujava amb prudència i, en no veure ningú al davant de l’entrada, sortia. Aleshores, una mà saltava amb llestesa i al cap d’un moment ja era a la gàbia, el pobre grill.
I de la gàbia estant, des d’on veia més de cel que no pel forat de la casa seva, el pobre havia de cantar, sobre la pedra freda d’un ampit de finestra, per a bressolar amb un somni de lluna la dormida del seu amo cruel.
És de l’herba estant que hem escoltat els contes d’en Brià. De dia treballava al camí i a última hora de la tarda venia a seure una estona a l’era, entremig de la canalla, mentre un estol de falzies negres s’enlairava cel amunt amb llargs crits d’alegria. »

Max Roqueta, Verd Paradis, Traducció de Jaume Figueras i Trull, ed. Galerada, Cabrera de mar, 2005.